18/12/06

L'ètica del hacker

Sona: Lacuna Coil - Enjoy The Silence

En Marc Alier m'ha animat a penjar un comentari sobre un llibre que vaig llegir fa uns mesos en el context de l'assignatura d'Aspectes Socials i Ambientals de la Informàtica (ES_ES, ES_CA). De moment, només el tinc en català, però el traduiré al castellà quan pugui.

Títol: La ética del hacker
Autor: Pekka Himanen
Any d'edició: 2002
Editorial: Destino

Vaig escollir aquest llibre per recomanació d'en Miquel Barceló i em va tornar a passar el mateix que amb el primer dels llibres que vaig llegir. Sembla ser que, en l'àmbit de l'assaig informàtic, els títols enganyen.

Sota el títol de “la ética del hacker” Pekka Himanen, un noi prodigi finlandés de cabell llarg, ulleres i barba, que va obtenir el seu títol de doctor en Filosofia als 20 anys ens presenta un assaig que repassa una part essencial del comportament dels hackers. Bé és cert que, pel títol del llibre, esperava una part més important sobre ètica entesa com a DOs and DONTs del hacker, ha resultat que l'eix central de la obra és una comparativa crítica entre l'ètica protestant del diner i l'ètica hacker del treball.

Per començar és necessari introduir l'ètica protestant. Aquest és un concepte desenvolupat pel filòsof, polític i sociòleg alemany Max Weber (1964 – 1920) a la seva obra Die protestantische Ethik und der 'Geist' des Kapitalismus (publicat com a una sèrie d'assaigs entre 1904 i 1905, i recopilat com a obra el 1906). Weber postula a la seva obra que el treball i el diner són els dos aspectes més importants de la vida d'una persona. D'alguna manera Weber recull la trajectòria filosòfica de les ordres benedictines i del seu ora et labora i transforma el treball en el centre de la societat de l'època. Les idees de Weber van ser portades més enllà pel predicador protestant Richard Baxter (1615 – 1691) uns segles abans. Segons Baxter el treball ha de ser una vocació i, per tant, “ha d'estar considerat un fi en si mateix, cadascú l'ha de realitzar el millor possible i ha de ser considerat com un deure, ja que ha de ser desenvolupat”. L'anterior expressió de Baxter sembla ser una forma incipient la formulació que Adam Smith va fer de la seva “mà invisible” a la seva obra An Inquiry into the Nature and Causes of the Wealth of Nations (1776), segons la qual si cadascú busca el seu propi benefici s'aconsegueix l'equilibri del mercat.

Aquestes idees estan clarament vinculades amb les de Karl Marx, donat que aquest afirma que el treball dignifica a la persona, ja que li aporta valor com a part constituient de la societat a la que pertany. Tots dos autors fan referència al treball com a part substancial de la vida de la persona. De fet, si Marx cerca la felicitat de l'individu en base al seu reconeixement com a persona que aporta alguna cosa a la societat, Weber es desfà d'aquesta cerca per acabar afirmant que el treball és una obligació per se de la persona. La principal diferència radicaria en la perspectiva oposada que ténen ambdòs autors. Per a Weber, el capitalisme és una forma vàlida de societat, per a Marx, el capitalisme era “el fantasma que recorria Europa”.

Himanen troba a la mitologia clàssica grega una metàfora que ens posa en situació: Sísif, l'humà comdenmat al Tàrtar a empènyer per tota l'eternitat una enorme roca fins al cim d'una muntanya d'on, necessàriament, tornaria a caure, s'ha convertit en un heroi. Ara, el pitjor dels càstigs mitològics és una bendició. Treballar durant tota la vida ha de ser el fet que distingeixi a una persona com a part de la societat, ja que desenvolupa l'imprescindible treball d'empènyer pedres fins al cim d'una muntanya. O bé empènyer pedres ha de ser la vocació d'una persona, de manera que ho ha de fer posant la màxima cura en allò que fa. Dante Alighieri (1265 – 1321), a la seva obra “La Divina Comedia”, considerada per molts com l'apoteosi de la visió del món protestant, presenta una revisió del mite de Sísif en la que els pecadors que han dedicat la seva vida al diner (tant els malbaratadors com els miserables) són comdemnats a empènyer grans roques al voltant d'un cercle etern.

Però i el treball no fos un càstig? I si hi hagués un col·lectiu que realment disfrutés amb el que fa i es convertíssin en mestres? Tots coneixem a algú (si no ho som nosaltes mateixos) que “disfruta amb problemes que farien callar a Einstein i gratar-se el cap a Déu”[1]. Potser, per aquestes persones, el seu concepte d'ètica del treball no es correspongui exactament amb els que proposen a dalt. A aquestes persones se'ls anomena hackers i ténen una ètica pròpia que descriurem a continuació

Hauriem de començar definint qui és un hacker. Habitualment aquest terme es fa servir amb connotacions despectives, o es confón amb cracker, que té un significat més proper al que entenem habitualment per “pirata informàtic”. Altres cops es fa servir com a sinònim de geek o de nerd, però tampoc és correcte, donat que geek està molt més vinculat amb la tecnologia i nerd tindria un significat més proper al del terme castellà “empollón”.

Una primera aproximació al seu significat la va fer Burrel Smith, creador de l'ordinador Macintosh de Apple, dient que “Es pot ser gairebé de tot i ser un hacker. Es pot ser un fuster hacker. No és precís disposar d'alta tecnologia, penso que té a veure amb l'artesania i amb el fet de donar importància al que es fa[2]”. En aquesta definició es fa èmfasi en el procés pel qual s'arriba a obtenir un resultat, independentment de en quin àmbit s'emmarqui aquest. Dins del context de la informàtica, potser la definció més acurada és la que apareix al pròleg del llibre, escrit per Linus Torvalds: “Un hacker és una persona que ha deixat de fer servir el seu ordinador per a sobreviure i ha passat als dos estats següents[3]. Ell [...] fa servir l'ordinador per als seus vincles socials [...]. Però per a un hacker un ordinador és també entreteniment. No em refereixo als jocs, ni tampoc a les belles imatges que circulen per la xarxa. L'ordinador mateix és entreteniment”.

Aquesta és la relació que s'estableix entre l'ètica protestant i el que l'autor anomena ètica hacker del treball. Els hackers deixen de banda l'ètica protestant i la seva concepció del treball com a alguna cosa pesada i dura que s'ha de realitzar[4]. Per als hackers, els ordinadors no són una feina, sinó una passió, i la seva vida gira entorn a ells. Treballen amb ordinadors (com a programadors, per exemple), interaccionen amb altres persones mitjançant les xarxes de comunicació de les que els ordinadors són els nodes terminals i el seu oci està lligat també als ordinadors en forma principal de videojocs.

Aquests hackers surten de la concepció tradicional de treballadors i d'horaris laborals. Plantejem per un moment qualsevol problema no trivial que pugui aparèiexer en el desenvolupament d'un projecte: l'ús d'una nova tecnologia ens servirà als nostres propòsits. Per a un hacker no és necessari un curs de formació o d'adaptació a aquesta tecnologia. Només li serà necessari un manual de referència o una guia d'usuari. Els hackers ténen una gran capacitat per aprendre en base a coneixements que ja ténen i no es guien pels esquemes tradicionals de l'aprenentatge reglat. És per això que molts dels més importants hackers coneguts arreu del món no han acabat els seu estudis superiors. Troben que la formació convencional és avorrida i que no els aporta prou coneixements.

Aquesta sensació té la seva arrel en una alta capacitat d'autoaprenentatge i en un sentiment d'autosuficiència molt extés. Però l'autosuficiència no és gratuïta. Realment el hacker assoleix un coneixement de la matèria molt elevat i que, en alguns casos, el fa convertir-se en expert en la matèria en uns pocs mesos. Aquests fenòmens es produeixen en base a dos característiques del comportament dels hackers que passo a descriure.

En primer lloc, trobem una altíssima capacitat d'organització desorganitzada del temps. Per a un hacker no hi ha horaris, com ja he dit en un paràgraf anterior. De fet, la imposició d'un horari laboral representa “tallar les ales” a un hacker. Tots coneixem la sensació d'impotència que es produeix quan ens trobem amb un problema que no sabem resoldre. Davant aquesta sensació el hacker pot reaccionar de dos maneres diferents. Una és seguir treballant en el problema fins que trobi la solució, però aquesta alternativa deriva comunament en la segona. L'altra és deixar de treballar en el problema i desenvolupar alguna activitat pròpia de l'oci hacker. Aquesta desvinculació dels horaris establerts apareix al llarg de la història en diferents presentacions. Emmanuel le Roy Ladurie (nascut l'any 1929) presenta al seu llibre Montaillou, village occitan: Cathars et Catholiques à un village français, 1294 – 1324, un comportament similar en els habitats d'aquesta població francesa. En aquesta obra apareixen cites com “En escoltar aquestes paraules [...] vaig deixar el meu treball i vaig anar a la casa de Guillemette Maury” o “Pierre Maury va dir que em vinguéssin a buscar al taller on feia sabates”. De la mateixa manera que els hackers, el habitants de Montaillou organitzaven la seva vida no entorn al seu treball, sino entorn a la comunitat i a allò que els fèia sentir bé.

Degut al comportament del cervell humà, el hacker, tot i estar jugant a algun videojoc o tocant el seu instrument musical preferit, segueix treballant “en segon pla” en el problema i en troba la solució en el moment més insospitat. En aquest moment, sigui el que sigui el que estigui fent, sent la necessitat urgent de deixar-ho i tornar a l'ordinador (o, en el seu cas, salvar la partida i tancar el joc) i posar-se a desenrolupat la solució del problema. En qualsevol cas, tant el desenvolupament de la solució com l'activitat d'oci que estigui desenvolupant és poden donar en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Em poso a mi com a exemple, salvant les distàncies amb els grans hackers de la història: en aquest precís moment estic assegut a un tren de rodalies fent el trajecte entre Vilanova i la Geltrú i Viladecans, estic escrivint aquesta recensió i alhora, escoltant un DVD musical d'importació que vaig comprar ahir (amb les corresponents cares d'extranyesa de la gent que m'envolta al tren). Les tasques són perfectament combinables.

Això ens porta a parlar de dos conceptes que Himanen anomena “dominicalització del divendres” i “la divendrificació del diumenge”[5]. Segons l'autor, en el món globalitzat en el que vivim, on les empreses han optimitzat la gestió del temps i dels recursos fins gairebé el límit per convertir-se en allò que Manuel Castells anomena “Empresa Xarxa”, les tasques pròpies de divendres i de diumenge s'han intercanviat. En aquest moment, el divendres passa a ser el dia de descans, donat que em moltes empreses només es treballa mitja jornada. Per contra, el divendres ha passat a ser un en el que s'han de fer moltes coses (i, per tant, fer-les bé). Posant el mateix exemple del llibre, la gent la no juga a tennis, sino que “treballa el seu revés”. Aquest canvi de rols, segons Himanen està molt relacionat amb el ritme de vida i la (baixa) quantitat d'hores que es poden dedicar a la familia. D'aquesta manera, les families han deixat de seguir el model d'organització tradicional per a convertir-se en consumidores d'una de les imatges de familia que està disponible al mercat i, per tant, es prefereix passar “temps de qualitat” (id est: anar a parcs d'atraccions, al cinema... ), ja que no es pot passar tant de temps com es voldria amb el marit/la dona i els fills.

Però no només el canvi en l'horari és propi de l'ètica hacker que presenta Himanen. Hi ha un que és potser més important i que es confronta amb l'ètica protestant del treball: fer les coses perquè resulten intel·lectualment engrescadores[6] i no pas per obligació o per obtenir reconeixement públic. Cal discutir un moment sobre la segona part d'aquesta afirmació: un hacker pot buscar reconeixement públic, però sempre dins del seu grup. El reconeixement del gruix de la població no li serveix de res, no és estimulant. Però el seu reconeixement com a membre de la èlit[7] per part d'altres hackers sí que pot ser part de la compensació pel treball realitzat. Aquest reconeixement és una part de la recompensa, però no tota la recompensa, donat que la part més gran d'aquesta és haver arribat a la solució del problema, no pas els rèdits obtinguts amb ella. D'aquí en podem extreure la conclussió de que el hacker, com tot ésser humà que no practiqui la misantropia[8], té la necessitat de pertànyer a un col·lectiu i de sentir que forma part d'un col·lectiu.

En cas que el sentiment de pertanyença a un col·lectiu no existeixi o bé si el col·lectiu al que pertanyia el hacker ha deixat de servir els interessos, ideals o idees del hacker, aquest deixarà de pertànyer al grup. Els exemples més clars apareixen a grans empreses creades per nerds i hackers als anys 70 i 80, com poden ser Apple, Sun Microsystems o Cisco. Quan els seus fundadors deixaven de trobar interessant allò que es fèia dins de les seves companyies, deixaven de pertànyer a elles, sense preocupar-se de què farien a continuació. La llibertat en la recerca i en la creació són dos dels aspectes recorrents en el comportament dels hackers.

L'ètica del hacker no hagués estat possible sense el desenvolupament de l'informacionalisme: un nou paradigme tecnològic que té a veure amb la tecnologia, no amb l'organització social. L'informacionalisme és el que proporciona la base per a allò que en Manuel Castells (nascut l'any 1942) anomena “Societat Xarxa”. Però l'informacionalisme no afecta només als hackers, tot i que són els principals implicats. L'informacionalisme comporta una nova manera d'entendre el valor de la informació, de la manera en què les empremtes digitals[9] que anem deixant quan treballem amb la informàtica proporciona informació a terceres persones que poden modificar la resposta que rebem de la societat xarxa. Un exemple que il·lustra aquestes empremtes i el seu ús és que si una persona enviés un correu electrònic amb el Subject “els gats fan fàstic”, mai més veuria publicitat sobre menjar per a gats a la seva televisió.

Però el hacker evoluciona l'informacionalisme i el converteix en part de la seva ètica. Si bé la importància real de l'informacionalisme és el notable increment de la capacitat de procés d'informació envers la que l'ésser humà tenia abans de l'existència de la informàtica[10], com que són els hackers qui han dissenyat les bases per al desenvolupament de la tecnologia en que es basa la societat xarxa, poden fer servir aquesta per a proporcionar serveis a persones que viuen situacions de conflicte i que no es poden expressar lliurement. En el llibre es posen dos exemples molt evidents d'aquest comportament activista estàn situats a Kosovo l'any 1999 i a la Xina en l'actualitat. A Kosovo, quan el criminal de guerra Slovodan Milosevic va començar l'extermini de la població albanesa, la Electronic Frontier Foundation va permetre que els albanesos publiquéssin el que estava passant a les seves ciutats mitjançant el seu servidor anonymizer.com. Així, occident es va assabentar del que passava a Kosovo, donat que les informacions dels mitjans de comunicació estaven censorades pels seguidors de Milosevic. Si bé Internet té un paper discutible en l'evolució de la guerra a Kosovo, sí que és un fet digne de menció com a experiment de llibertat d'expressió. Actualment, els ciutadans xinesos que no volen estar subjectes a la censura imposada pel règim comunista poden fer servir un servei similar.

Així, sembla que la llibertat d'horaris i l'activisme són primordials dins de l'ètica del hacker. Himanen dóna a aquests dos i a uns altres cinc el paper de valors dins de l'ètica hacker. La llista és la següent:

- Passió: posar tot l'esforç en tot el que es fa
- Llibertat: d'horaris i de feina. Un hacker no pot treballar en un lloc on no li deixen fer el que vol
- Valor social,
- Accessibilitat,
- Activisme[11] i
- Preocupació responsable: cuatre conceptes que fan referència a l'ús que els hackers creuen que hauria de tenir la xarxa
- Creativitat, potser el valor més tingut en compte per part dels hackers, donat que per a un hacker, l'important és crear, ser original i millorar el que existeix.


M'agradaria fer una última reflexió sobre el valor de la creativitat. Tant en l'altre llibre que vaig llegir (Neal Stephenson – in the beginning there was the command line) com en aquest es fa referència a la forma d'entendre a Déu. En totes dues obres es dediquen unes pàgines a la creació de l'univers i a com un Déu hacker l'hauria creat (mitjançant la linia de comandes, òbviament) i en els dos casos es nota una elevada identificació del hacker amb la figura de Déu Creador3. Potser aquesta identificació hauria de ser estudiada, donat que pot estar oferint pistes sobre un altre comportament hacker: la megalomania i la conducta histriònica.


[1] Extret de la deficinió de techies, “Riesgo Calculado” de Katherine Neville

[2] Extret de Levy, “Hackers”

[3] Els "dos estats" seg¸ents fan referència a l'anomenada Llei de Linus. Segons aquesta "llei" existeixen tres estats en què es pot trobar una persona: supervivència, vida social i entreteniment, i no es pot passar a la següent si no es tenen les necessitats de l'anterior cobertes. Segurament, Linus Torvalds és un gran hacker de la informàtica, però té pocs coneixements de sociologia, donat que ha establert com a llei pròpia el que es coneix habitualment com a piràmide de Maslow, presentada a les obres Motivation and Personality (1954) i Toward a Psycology of Being (1962) d'Abraham Maslow (1908 - 1970)

[4] Noteu la relació entre aquest concepte de treball de l'ètica protestant i el terme robot, provinent del mot chec robota, la traducció del qual és "treball forçat" o "esclavitut" i que es feia servir per nombrar els anoments "treballadors llogats" que van viure a l'Imperi Austrohúngar fins el 1848. Aquest terme va ser introduït en la literatura per primera vegada per l'esciptor chec Karel Capek en la seva obra R.U.R (Rossum's Universal Robots) l'any 1920.

[5] Traducció lliure al català de la traducció lliure al castellà "viernesización del domingo" i "dominicalización del viernes".

[6] Tot i que el raonament a Europa és tradicionalment jungià i no freudià, considero que no és massa arriscat proposar que es podria establir alguna mena de relació entre l'engrescament propi de trobar una solució per a un problema i alguna mena de plaer sexual.

[7] El jargon file, una mena de diccionari hacker d'internet fa referència a aquesta Ëlit amb el número 37337: el 3 fa les funcions de E i els 7 tenen una traducció dual per L i T, de manera que resulta ELEET, que es pronuncia de manera similar que l'anglés "elite"

[8] Fins i tot els misàntrops volen formar part d'un col·lectiu. Es recomana, aquí, la lectura de l'obra Le misantrope, de Jean-Baptiste Poquelin, Molière.

[9] Entendre aquí “emprempta” en el sentit del mot castellà “huella” i “digital” com a relacionat amb la informàtica i no pas amb els dits de les mans.

[10] L'anomenat "Factor multiplicador".

[11] El terme que apareix al llibre és “activitat”, però considero més apropiat l'ús del mot “activisme”, que fa referència a la lliuta política.

[12] El Demiurg de la mitologia grega.

2 comentarios:

luis de barro dijo...

hola pauet,
jeje
te felicito por tu articulazo.
espero poder leerme los libros de los
que hablas y poder comentar mejor algunas ideas que me ha suscitado el texto y que paso a enumerar:

Hoy en día todo el mundo trabaja mucho(esto ya lo sé yo no me lo ha suscitado el texto,jeje), hay una sensación de esclavitud reinante y danzante por el ambiente y se refleja, tanto en tus palabras como en las de Pekka.

El problema de la libertad es viejo, sin embargo, sus variantes son infinitas, dependen de los tiempos, de las personas, de todos los elementos que nos circundan. Creo que nuestro esfuerzo reside en
saber encontrar los elementos que la caracterizan en nuestra época.

Los viejos esquemas siempre han descansado sobre la idea de la metafísica de la substancia o primer motor y sin esconder la creencia en una antropomorficación
tribial con un Demiurgo como resultado más exitoso.

La ética actual del protestante, (aunque parezca obvio),Lutero fue quien primero habló de ella, la definió por antítesis a la vida, y al signo de contradicción: Lutero criticó que la Iglesia (prostituta babilónica) no cumpliera con su doctrina, y como buen filósofo recortó aquello que la contradecía
para seguir creyendo en ella, quitó el voto de castidad para los curas alejándose de la necesidad del continuo sentimiento de culpa de los más honrrados beatos. Lutero hacercó al mercado, y a la carne la religión, pero eso convirtió a una vieja hipótesis en un nuevo problema, en un refrito que podría utilizarse como receta válida mientras no aflorase, de nuevo, el horror.

El horror intelectual lo debemos a la razón utilitarista, a las manos de los artesanos(como podría suscribir Burrel), un Iluminati en alguna época pudo convencer, pero el pueblo a crecido y hoy el escepticismo materialista es la cultura reinante (casi casi por derecho divino)

El nacionalsocialismo alemán lo entendió muy bien. El fantasma de marx cada vez se aparece en más sueños, y los sueños matan (sobretodolosdefredi). El problema es paradógico, nunca desaparece, porque el capitalismo se alimenta de sentimientos que nos suscitan las cosas producidas por el mismo capitalismo, y la producción nunca para. Lamentablemente, la destrucción tampoco, y tanto el uno como el otro son una obligación.

Creo que es importante remarcar que
tendemos a fabricar objetos, conceptos,pasiones, de la misma manera que los destruimos, y con las ideas o sentimientos sucede algo por el estilo. El problema de la ética es que se encuentra en un ámbito reducido, no puede dar solución a una verdadera visión de la realidad, porque sólo es una esfera de la persona, sólo una parcela, conectada en xarxa, por supuesto, pero sólo una parte del todo.

Un haker lucha contra el sistema, pero verdaderamente aspira a un éxito profesional, como el protestante, sin embargo, también como el Lutero, tiene un sentimiento de reveldía, el hacker ,imbuido por una pasión en la justicia, lleva a cabo su alternativa doctrinal
contra el status quo.

Ni el uno ni el otro definen su posición respecto del capitalismo. Los hackers son profesionales de la técnica, son artesanos que creen en
la creación del hombre a partir del
propio hombre, no obstante, no asumen su responsabilidad. En la guerra de yugoslábia pudimos ver un
genocidio, pero también pudimos ver cómo en Irak se bombardeaban poblaciones civiles con aviones
comandados por sistemas informáticos muy avanzados.

La ambivalencia de la técnica?Einstein (era judío, pero eso no le impidió pegar a sus dos mujeres y crear la bomba H)es inocente? Es decir, la ética de la responsabilidad saca a la luz aspectos de los que estoy comentando, pero como ya te he dicho, espero poder ordenar y comentarte mis ideas más adelante.

Hasta entonces...Ens veiem¡¡¡

aPoLiOn (P. Casado) dijo...

Uf!

Me ha encantado tu comentario, se nota que disfrutas cuando estás en el terreno de la filosofía, que es el tuyo.

Me has planteado una duda que hasta ahora no tenía: quien diseña los sistemas informáticos que se dedican a la guerra, es hacker? Se puede ser hacker sin seguir la ética que propone Himanen?

Pensandolo bien, creo que esta ética no es compartida por todos los hackers, sino sólo por una parte, con (quizá) tintes más propios del anarcosindicalismo.

Entonces, ¿la ética del hacker se convierte en estética a seguir si se quiere pertenecer a la élite hacker?

Seguiré reflexionando al respecto